"QUI NO SAP SOMRIURE, NO POT EDUCAR" V. Méndez

"QUI NO SAP SOMRIURE, NO POT EDUCAR" V. Méndez

Vivències del Moment!

Fa 10 anys vaig arribar al meu actual poble, i vaig conèixer la seva festa d'hivern: La festa de St.Sebastià.

Cada any deia que un dia jo també voldria participar-hi pujant el PI, amb l'única finalitat de divertir-me i provar els meus límits.
Aquest any, ha sigut l'any. Molts motius personals m'han portat a intentar aquest repte. Us asseguro que la força de la ment supera a la del cos (físicament no m'havia preparat...).
Quan vaig veure el video, vaig pensar en tots els meus alumnes. I em vaig sentir orgullosa de les meves filles, que m'animaven sense parar.
Va ser un meravellós repte aconseguit amb ajuda d'una plaça, d'una família, d'uns ex-alumnes i els seus familiars i de molts amics. En definitiva, un treball assolit per tots, recordant el concepte de Sociologia Figuracional de Norbert Elias (en memòria d'un gran professor de la Universtitat de Leicester)

Aquí us deixo el Vídeo que expressa la vivència del moment:
Els valors de l'educació física... Els valors d'un poble!



I si encara voleu saber més sobre el PER QUÈ de tot plegat, ho podeu llegir a continuació "UN REPTE... Per Què, Per a Què..."


"UN REPTE... PER QUÈ, PER A QUÈ?"

El Per Què’s o Per a Què’s… de realitzar activitat, d’aconseguir reptes, d’educar valors i de viure fent-ne ús.

El primer que vull comentar és que fer aquest tipus d’activitat no té un per què, senzillament es fa amb la mateixa il.lusió que un infant agafa una joguina… Per plaer, perquè el satisfà. El/la petit/a no es planteja cap raó, senzillament, GAUDEIX. Segurament aquest sigui el primer motiu pel qual m’agrada ser del tipus de persones que fan que les coses passin, perquè m’agrada jugar, perquè m’agrada descobrir, perquè hi tinc il.lusió, i perquè hi disfruto. El dia que una d’aquestes coses falli, allò que estigui fent, ja no tindrà sentit... acabaré abandonant, hauré de buscar un Canvi... Els Canvis... d’aquests també en podríem parlar... (només una pinzellada: per mi el canvi significa adaptació, reactivar-te, reinventar-te,... i si no ho aconsegueixes, mors...).

Per tant, no és una “lluita” el que em plantejo, perquè quan jo lluito amb mi mateixa, tinc males sensacions, i no ho gaudeixo, sinó que pateixo, i com que sóc de les persones que allà on posa el cap, posa el cor, això de patir no ho porto gens bé...

Per mi, persona que havia competit en esport individual tota la vida, la superació personal és un al·licient. Sé que les coses no te les regalen, ans al contrari, un les ha de treballar fins que surtin, amb voluntat, amb constància, amb força , amb energia, amb il·lusió, amb empenta. I a mi m’agrada fer-ho sempre buscant la part positiva, trobant-li el propi somriure... I quan aconsegueixes qualsevol cosa fent servir aquest camí, la satisfacció és doble; aleshores val la pena haver-ho fet, haver-ho intentat. No es tracta de cap reconeixement extern, es tracta de la pròpia motivació intrínseca.

I si a més a més, es tracta d’una activitat física, no cal dir-vos tot el llistat de beneficis que et genera fisiològicament, per mi, el més important, és l’impacte psicològic, la creació d’endorfines, molt per sobre de la satisfacció del teu cos físic (pròpiament).

Aprendre tot això no ha sigut senzill, ho he après a poc a poc, molt a poc a poc... Us puc prometre que ni la meva infància ni la meva adolescència van ser així, jo lluitava cada dia amb mi mateixa, de fet, em sembla que lluitava contínuament amb el món... no ens enteníem...

Potser aquesta és la raó per la qual, veient els pocs valors que té la societat, i en particular els adolescents, tinc ganes de traspassar aquesta manera de fer, que no es conforme amb el més fàcil, sinó que busca ser feliç sense fer mal a ningú, jugant, de vegades individualment, de vegades en equip!

I si vaig més enllà, i penso amb les meves filles... Aquí, com a qualsevol mare, se'm toca la fibra... I els hi vull donar totes les eines que jo he fet servir, tots els valors que jo he entès perquè facin del seu món, un món millor!

I quan tot això ho vius en 4 minuts intensos, quan veus en la teva persona un reflex de la majoria dels valors en els que crec. Aleshores, és el moment de crear, definir amb paraules uns gestos, que tenen molt de valor, però no valen res...

En definitiva: aconseguir un repte com la vida mateixa. Un repte per ser cada dia una mica millor!